viatges i disbauxes

Congost de Mont-rebei

2011-12-03T06:51:00.001-08:00

1. Un lloc amb molts records
Aquesta era una sortida molt especial pels bons records que ens portava ell lloc. Un lloc lligat a la història del CEP. Com que la memòria ja em falla, he tingut que tirar d'hemeroteca i he consultat les meves Poticep's. Era exactament l'estiu de l'any 2000, en ple esplendor del Club. A banda de les temporades de bàsquet, ja estaven plenament establers els Cepviatges, les excursions i altres activitats extra-esportives, com ara els sopars i partides al "3 Creus" de Vallfogona. El Richi ja conduïa l'aeronau per espais interestelars (encara que l'autèntic viatge interestelar el vam estar a punt de fer amb una barca tripulada pel Vicenç…)

Per aquesta retorn al cor del Montsec, a banda de retrobar-nos amb aquest paratge tant singular i ple d'estimuls, hi havia nous al·licients, com ara que la Teresa conegués el lloc per primer cop, o el retrobament amb el David Rodés i la Blanca, amb qui feia molt temps que no compartíem activitats. Finalment, i amb bon criteri donada la duresa del recorregut, el David i la Blanca, que estava embarassada per segon cop, van desistir no vindre (ja hi haurà altres ocasions)

Amb tots aquests antecedents i perspectives vam iniciar, amb ferm estat d'ànim, aquesta nova incursió al congost de Mont-rebei.

2. L'Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa

La fe mou montanyes

Vam arribar ben d'hora. Vam passar Corçà, una mica més enllà, fins al peu de l'Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa (estil romànic. Segles XI-XII), on hi ha una petita esplanada, adient per deixar-hi els vehicles. Clarejava el dia i era l'hora bona, ja que coincidiem amb altres grups què, com nosaltres, estaven disposats a començar la jornada amb força empenta i il·lusió.

Mentre la resta van anar per feina, nosaltres, en un acte de fe, vam decidir què, abans d'emprendre la gran travessia, fer una escalada evangelitzadora fins al petit cim on hi ha l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa. Semblava que era allí mateix, però noi, Déu n'hi dó de lo dret que és! Realment, a banda de tenir fe, calen unes bones cames. Un bon escalfament per engegar el dia. Sort vam tenir en escollir de pujar-hi primer a l'ermita, per que lo que és a la tornada, segur que la debilitat de la carn i els mals pensaments d'aquests pobres pecadors, donats a la perversió i la luxúria, ens haguessin privat de tant complaent experiència, encara que trencadora de cames, també reparadora per l'esperit. Una expiació com Déu mana.

La Teresa pot incloure la fita al seu curriculum vitae, que de cara al Sr. Bisbe guanyarà punts. Segur que Monsenyor ho sabrà valorar com cal.

3. La gran travessia
Amb aquest escalfament previ, i amb esperit juvenil de Novell-boys, ens disposem a recorrer el tram més dur i esquerp, penitència i condició sine qua non per assolir la gloria del congost. No explicaré en el traçat del recorregut, degudament detallat a la web www.madteam.net (1), encara que en sentir invers al que nosaltres vam fer.
El meu relat es centrarà més en les sensacions, en el viatge interior que suposa una travessia d'aquestes característiques.

A dalt, l'ermita de la Pertusa. A baix, l'embassament de Canelles

Amb les forçes encara senceres, i amb els núbols als nostres peus, el primer tram fins arribar al primer cim, d'on teniem una magnífica vista de l'Ermita de la Pertusa i de l'embassament de Canelles, ens feia sentir reconfortats. D'allí vam anar tirant fins arribar al Mas de la Pardina, on varem esmorzar.
Un cop reposades les forces, varem re-emprendre el camí. Aquí va començar a apareixes l'interès de la Teresa per l'excursió anterior. No per saber lo bé que ens ho havíem passat, sinó per esbrinar la dificultat del trajecte i si encara faltava molt per arribar al congost. Interès que, val a dir, s'anava fent cada cop més i més insistent. El Manel, el Guardia i jo sortíem al pas amb evasives, propiciades, no pas per la mala fe, sinó per la manca de memòria. El Guardia, per aixecar l'ànim, recorria a l'argument de que aquell recorregut "la Mariana i el seu gos (hot dog) l'havien fet" (Resquiescant In Pace. El gos, vull dir) Amb tot, la il·lusió i la descoberta de nous paisatges ens feien avançar amb fermesa. Finalment vam arribar a Mas Carlets. Ens vam fer una foto en el mateix lloc on, 11 any endarrere l'havíem fet amb el expedicionaris del CEP.

Ara sí, ens trobabem immersos dins el Montsec. El silenci regnant sols es veia trencat per un fil de veu que anava demanant: "Que queda molt per arribar?"

Els expedicionaris reposant a Mas Carlets (lo més dur encara havia d'arribar…)

4. Ens endinsem en la boira
Mentre estem al Mas passen, en sentit contrari al nostre, dos excursionistes. Ara no recordo de quins pobles són, però viuen a prop de Lleida. Fem un canvi d'impressions amb ells i ens expliquem les respectives experiències i propòsits. Els hi parlem de l'Ermita de la Pertusa, però crec que són gent de poca fe i seguiran el pla establer: caminaran una estona més i donaran mitja volta per anar a dinar al Port de Muntanyana (no és un mal pla).

Amb l'alè recobrat, ens disposem a afrontar l'últim tram que ens separa del congost. Després d'una estona però, les referències a la Mariana i el seu difunt gos tornen a ser requerides. A mesura que hem anat avançant, el paisatge ha anat canviant. La boira, que semblava que ens privaria de la visió, ha anat desapareixen. La part final de l'indret per on passem fa una baixada moderada, però que es fa llarguíssima.

Per fi veiem la llum. Allà, davant nostre, tenim el congost.

5. El congost
Es tracta d'un camí excavat en la roca d'aquestes parets imponents. Antigament hi havia un camí uns 30 metres més avall, però amb la construcció del pantà quedava negat d'aigua. Aquest antic pas queda al descobert en èpoques de sequera. A mig recorregut, una mica més amunt, s'hi troba la cova Colomera. La visita a aquest indret el deixem per una millor ocasió. D'ençà la nostra primera visita, s'ha realitzat millores, com estintolaments en punts perillosos, i la col·locació d'unes baranes que alhora fan de bancades per poder seure. No recordo si les sirgues encastades a manera de passamà ja hi eren o també formen part d'aquestes millores. De tant en tant anem trobant grups de gent, pràcticament tots en sentit invers al nostre. Per l'altre extrem és fàcil accedir-hi i molts hi van a donar un passeig.

El pas escarpat a la roca

Sense cap mena de dubte, aquest és l'indret més espectacular del trajecte. Aquí el cansament i els mals pensaments ja han desaparegut del tot.

6. El pont de ferro
Mica en mica, les parets del congost es van eixamplant i fem cap a un paisatge més obert. Arribem, per fi, al nostre destí final: el Pont de ferro, construcció que, junt amb l'Ermita de la Pertusa, marquen els extrems, el principi i la fi de l'itinerari. Ara sí que ja podem dir que hem aconseguit la fita. Hi han moments de cert debat. En hi ha que volen enfilar fins a Mas Carlets i dinar allí. A altres, la gana ens apressa i, sense més preàmbuls, volem dinar. Al final preval l'opció de les primeres necessitats. L'estòmag no atent a raons. Busquem un lloc tranquil i ens disposem a dinar. De les motxilles comencen a sortir els entrepans. Jo presumeixo de carmanyola (de dos pisos), i em fa recordar temps passats, quan anava a esbrossar sèquies. La meva ment, sens dubte perversa, em fa associar les estructures de la carmanyola amb la del pont, com en aquell acudit del mecànic de poble què, mentre està canviant l'oli del cotxe veu passar un avió i diu:
- Quins collons que tenim els enginyes!
Van i venen gent que van a passejar pel congost. Passen el dos excursionistes descreguts amb els que havíem topat a Mas Carlets. Mireu si són descreguts que, com que sempre ens han vist assentats, fins i tot dubten de si hem fet el trajecte a peu. Quan els he vist m'han vingut al cap aquests famosos versos d'un il·lustre poeta del terme i que ja formen part de les dites populars:

No han arribat fins l'Ermita,

El Pont de Ferro

i ara van, sense distreu-res,
cap a la taula parada
que els espera a Muntanyana

Havent dinat i després de la sobretaula (és un dir) ens disposem a emprendre el camí de tornada. A descaminar lo caminat (traducció lliure de: desandar lo andado) o també podriem dir-ne, tornar sobre les seves petjades (traducció lliure de: volver sobre sus pasos) I aquí el relat es torna ombrívol, esfereïdor. Cal tenir valor per descriure d'aquell mal tràngol, que fa por sols de recordar-ho.

8. L'etern retorn (Via Crusis)
Emprenem, amb determinació espartana, el camí de retorn. La tornada es fa feixuga. L'elixir de la sorpresa ja no fa efecte. De sobte, ja no es veu el sol i tot l'entorn es torna ombrívol. La por a que se'ns faci fosc fa que ens afanyem sense encantar-nos. Aviat, el Guardia i jo (per no decaure en el desànim) mantenim un pas viu, mentre que la Teresa, que amb proutes feines pot donar pas, pot seguir endavant gracies a l'inestimable ajut del Manel (la policia mai descansa) que l'escorta amb tot moment. En termes ciclistes diríem que "el pelotó" s'estira. El silenci és implacable i fa que sols sentim les nostres petjades sobre el terra graverós i llurs respiracions i esbufecs. Uns voltors amenaçadors revolen sobre els nostres caps.

De sobte, i sense saber com reaccionar, un nen vestit d'àngel, amb pas seré, ens avança sense cap esforç. El veiem d'esquena, i les seves petites ales semblen voler volar. Aviat ens deixa endarrere i el perdem de vista, camí enllà. Mica en mica, i de manera imperceptible, es va sentin una remor de fons que cada cop es va fen més evident. Uns senyors vestits de romans, amb pas marcial, ens passen pel costat. Ens hem de fer a un vora per no prendre mal amb algun cop de llança o d'escut. Amb la facilitat amb que ens deixen endarrera sembla que tinguem plom a les sabates. Ens passen un Profeta i unes Sibil·les. Varies Creus portades per gent amb vestes. Ara tot s'ha sumit en les tenebres i el soroll de tambors i cornetes ressona per tota la vall. Podem esquivar, fent gala d'una gran agilitat, el Pas de l'Oració de l'Hort i les atxes. Sortegem, com podem, l'Imatge del Sant Crist i a l'Equip de capellanets, però en un descuit, felicitant-mos per la maniobra, no podem evitar que el Pas de Natzarè se'ns emporti per davant. Un cop al terra, ens passen irremissiblement per sobre, i en aquest ordre, el Pas del Trobament i atxes, la Banda de tambors i cornetes de les Borges Blanques, el Crucifix Penitencial, el Pas del Calvari i atxes, les Blanques, el Pas de la Pietat i atxes, el Sr. Prior, els Ciscrets i llurs atxes, la Sra. Priora, les Discretes i llurs atxes, la Banda Unió Musical de Tarragona, els Penitents, que, com que van culs endarrere, ensopeguen amb nosaltres i ens colpejent els lloms, el Pas de la Mare de Déu dels Dolors, el Clergat, presidit pel Sr Bisbe, Monsenyor Xavier Novell (que aquest, per sort, va levitant i no ens xafa), les Autoritats (he saludat a la Rosa M. Mora però no m'ha vist), la Junta de la congregació amb la Bandera de Congregats, la Mariana i el seu gos, que aprofita per aturar-se i fer pipí sobre nostre (el gos vull dir), la Banda Municipal de Bellpuig (que acompanyant Miles Davis amb total devoció, van tocant "Saeta" (2), del trompetista d'Illinois), i les Vestes que clouen la Processó.

Axafats, humiliats, sabedors que acabem de viure una experiència mística, en aixequem i ens afanyem a seguir la llum de les atxes que, com l'estel de Betlem, van il·luminant i ens senyalen el camí.
A la pujada final arriba l'èxtasi. L'arribada, amb la visió de l'Ermita de la Pertusa i el cotxe del Manel, entre el retronar dels tambors i cornetes, és gloriosa. La Teresa, que s'ha picat amb una Penitent, fan un esprint final i, tot i que la Penitent estira el cul, (mitjançant foto finish) guanya pels pèls.

9. Al·lucinacions, estigmatismes i altres efectes secundaris
Han passat ja uns dies d'ençà aquella experiència, i al marge del valdament dels primers dies, normals amb tot el que se'ns va vindre a sobre, els efectes secundaris encara es fan notar. El Guardia va a caminar (ho va fer ja l'endemà mateix) serra amunt, serra avall, àvid d'aquell delírium tremens. La Teresa encara somia ara amb esbalsos. Se li apareix en somnis la Mariana i el seu gos, això que no els coneix, i es parlen en llengües papúes. El Manel no ha quedat afectat en aquest sentit, més habituat a veure fantasmes de nit. Més aviat és l'esquena que li fa la guitza i no sap de qui és. Les orelles se li han destapat del tot, segurament a causa d'aquell retronar de tambors i cornetes per tota la vall. Jo mateix, tip de no poder conciliar el son, m'aixeco a negra nit per escriure de manera compulsiva en aquest blog.

A banda de l'experiència mística, d'aquesta excursió en podem treure les següents conclusions:
Si es vol veure el congost tot anant de passeig, lo millor és anar per la banda de Montanyana.
Si es vol fer la ruta sencera (anar i tornar) cal estar una mica preparat fisicament, fent previament algunes excursions més curtes.
Hi hauria una variant, fent el recorregut només un cop. Té l'inconvenient que hi hauria d'haver-hi algú que es "sacrifiqués" portant el cotxe, deixant als expedicionaris en una punta del trajecte, i anant per carretera fins a l'altre extrem per recollir-los (la rebuda que se li dispensaria compensaria l'esforç…)
La darrera conclusió, i més rellevant, és la que explicaria els desajusts alhora de fer els càlculs comparatius entre l'excursió amb el CEP i l'actual. La primera seria que la tornada la vam fer en barca. I la segona què entre l'una i l'altra han passat 11 anys, lo que vol dir que nosaltres erem 11 anys més joves i avesats a fer esport.
Amb tot, val a dir que aquesta ha estat una molt bona experiència i que amb els anys en guardarem un bon record.

Potser hi tornarem a Mont-rebei, aquesta vegada junt amb la Blanca i el David, i amb aquest nen que ara encara ha de néixer, i que llavors, veurà per primer cop, amb ulls sorpresos, les parets imponents del congost.

Enllaços:
1- L'itinerari detallat: http://www.madteam.net/rutas/senderismo/congost-de-montrebei.amunt
Un altre enllaç on també està explicat l'itinerari: www.gencat.cat
2- La "Saeta" de Miles Davis es pot escoltar aquí: http://www.youtube.com/watch?v=kPpxcKNzbjs

Venèzia

2011-11-01T06:52:00.000-07:00

Aquesta colla són molt lleguits

Escrit en tràmits (mantenganse a la escucha…)

Lo Pedido

2011-11-01T06:31:00.001-07:00

Un episodi protagonitzat per "La padrina Angelina" i uns ocells molt capritxosos. Compte que això amenaça de ser una sèrie.

Firenze

2009-01-10T11:13:00.000-08:00

Ponte Vecchio

Hola, ara us explicaré com va anar que varem fer el viatge a Florència. Va ser que un dia que vaig anar a cal Manel li vaig dir que estava buscant la pel·lícula “Que fue de Baby Jane” per internet per a comprar-la i no la trobava, i ell hem va dir: no fa falta que te la compris, que ja te la baixaré jo. I aleshores vam pujar a dalt a l’ordinador i li var dir a la Mula que la baixes, mentrestant jo hem vaig posar a buscar per internet i vaig entrar a la pagina de Ryanair, vaig posar un dia d’anada i un altre de tornada a Florència per a beure quin preu sortia, i com que va ser tant espectacular (43€ anada i tornada), li vaig dir al Manel “hi si hi anéssim”, i ell va contestar sense dubtar-ho que si, aleshores vam buscar un lloc barat per a dormir i també el vam trobar (18€ nit), de totes maneres, hi havia un petit problema, jo nomes disposava de 250€ per a fer tot el viatge, que durava 5 dies.

http://www.uffizi.com/

El proper cap se setmana el Manel ho va comunicar als altres al bareto de Vallfogona, i també li van dir que si, tot i que creien que 250€ era una mica massa just, però ens vam animar i vam decidir que ho provaríem, que seria una experiència això de fer “viatges de pobre”, i la veritat es que l’experiència no podia sortí millor.
Va venir el dia de comprar els bitllets i vaig anar a cal Torrelles per fer-ho juntament amb el Jordi, ja que cap dels dos no ho havia fet mai. Desprès de posar totes les dades, quan ens demanava els números de la targeta de crèdit ens sortia ERROR, i desprès de moltes vegades de fer-ho, vam desistir i me’n vaig anar a casa, quan vaig arribar ho vaig voler tornar a provar amb una altra targeta i quan posava els numero em vaig adonar que aquella targeta en tenia mes, i quan vaig tornar a mirar la primera vaig beure que ens en deixàvem quatre que no els vèiem perquè hi havia una cosa metàl·lica i no ressaltaven, desprès de comprar-los, com que jo no tenia impressora els vaig enviar al Jordi per correu electrònic perquè els imprimigues ell.

I així va ser que un dia a la una de la matinada marxàvem cap a Girona per a agafar l’avió que ens portaria a l’aeroport de Pisa. El viatge va ser inoblidable, però això ja es una altra historia que potser algú altre explicarà.

Piazza del Duomo

Roma città aperta

2008-12-19T11:35:00.000-08:00

Primer que res voldria felicitar al Jordi pel seu escrit. No tant pel que diu, ja que jo aqueta història no l’he viscuda i en tinc poca informació, sinó per com ho diu. Amb el seu to humorístic per una banda i irònic per una altra segurament ha sintetitzat molt bé el pas d’aquests anys i sobretot els últims esdeveniments que tant us han dolgut a tots.

Bé, ara entro en la meva història personal. Deu fer uns dos anys llargs (el temps passa de pressa) que el Jordi em va dir que un amic seu, estava molt interessat en organitzar un viatge a Roma. Per la descripció, diria que l’amic en qüestió era el professor de filosofia afeccionat a la història. Suposo que tots sabeu de qui estic parlant.
Donat que jo a Roma i tinc una tieta monja, li vaig demanar si em podia apuntar al viatge quan s’organitzés. (A Roma ja hi havia estat dues vegades però sempre m’havia allotjat al convent i no sabeu pas el què suposa anar als horaris de les monges…) Com que, una altra cosa potser no, però lents en som una mica, ja m’ho havia tret del cap. I vet aquí que un bon dia, rebo un correu dient que en aquell moment m’havia de decidir, que els bitllets calia comprar-los ja. La veritat és que el preu demanava un esforç important de celeritat . He de confessar que a partir d’aquest viatge tot el que sobrepassa de 20 € ho trobo caríssim.
Doncs bé, em vaig decidir i va arribar el dia que tots els homes d’aquell viatge em van venir a veure a la feina per tal de fer les presentacions oportunes. I així va arribar el 23 d’octubre de 2007 quan a les 5 del matí marxàvem cap a Girona.

En arribar a Roma vàrem anar a l’Hotel. Bé, això d’hotel és un dir... Els 4 nois van tenir la sort de poder disposar d’una habitació comunitària amb bany inclòs. Una mica peculiar tot sigui dit. Però en definitiva amb bany. Jo en canvi, estava desterrada a les altures compartint pis amb els propietaris i amb un gos petaner que deambulava per tot arreu. Al propietari, tot i ser veïns, crec que no li vaig veure mai la cara; tothora estava assegut davant de l’ordinador. Dic això del desterrament perquè això em privava de poder participar, tant en les tertúlies com en les sessions de rissoteràpia que s’organitzaven cada dia abans d’anar a dormir. De totes maneres preferia això a haver d’anar a dormir a les 9 del vespre tota deprimida i sense poder gaudir ni un sol dia de la vida nocturna de la ciutat.

¿En que piedra me pongo?

Aquesta és la descripció més o menys subjectiva de l’allotjament de Roma. El de Florència (viatge emblemàtic, segons sembla) el desconec i el de Londres tots el tenim prou present.

Turísticament parlant deixo els comentaris per algú altre donat que jo ja coneixia la ciutat.
Si que m’agradaria fer una especial menció al tema de la llengua. No sé perquè ha de costar tant estudiar llengües si el Guàrdia s’ha inventat un mètode boníssim que m’agradaria explicar. La seva teoria no és altra que agafar qualsevol paraula i desglossar-la en dues parts: la radical del país d’origen i la terminació més usual del país de destí. Exemple: Vaticani, Papi, tapi, quatri… i així anar fent. Amb aquest mètode doncs, jo em veig capaç d’anar al centre d’Àfrica, parlar Bantú. I cap problema! (espero que no ho llegeixi cap lingüista això)

De fotos no en podré aportar cap. Ho vaig deixar tot en mans del Manel i del Jaume. Només en vaig fer 4 a la meva tieta i no considero massa oportú penjar-la a un blog després de gairebé 80 anys d’espiritualitat i vida monacal.
Aquest doncs, va el meu primer viatge cent per cent organitzat. Una molt bona experiència de la qual en guardo un gran record. Gràcies a tots.

Prospecte

2008-12-11T08:44:00.000-08:00

Hola a tots.
Abans de parlar de viatges voldria avisar sobre un tema. La informàtica ben utilitzada pot ser una eina fantàstica per tal de expressar-nos, comunicar-nos entre nosaltres. Però si no es té una mica de cura amb el contingut, i sobretot amb les formes aquesta meravellosa eina es pot convertir amb una cruel arma (això ho em patit la majoria que podem publicar en aquest BLOG).

A Pisa, al peu del riu Arno

Bé, ja ni ha prou d’aquest color, semblo un prospecte d’un medicament però amb les lletres més grosses.
És el primer cop que utilitzo aquesta eina. El BLOG és la versió moderna i informatitzada del que seria una revista tipus POTICEP, i que també feia el Jordi. Crec que encara pot ser més útil i viva que una revista. Es poden fer comentaris i escrits(publicar) dins del mateix BLOG quan vol o ho pot fer. Aquesta nova experiència pot ser molt positiva.
A l'igual que el Jordi us vull animar i encoratjar a publicar els vostres articles.
Tinc moltes de ganes de llegir els vostres punts de vista dels viatges i del que us vingui en gana d’explicar-hi.

Aviat intentaré publicar la meva primera opinió sobre aquesta DÈRIA VIATGERA que tenim tot el grup, amb anècdotes, records, fotos, vídeos i propostes, tant les noves com les velles.
El meu propòsit és que els següents escrits siguin més entretinguts i divertits.
Tots podem ser BLOGGERS.
Fins llavors.

Dèria viatgera

2008-12-06T06:52:00.000-08:00

Sense com ve ni com costa, de tant en tant, una colla d’amics ens en anem per aquests mons de Déu a rondar-la. Aquesta dèria viatgera segurament ens ve del vici de fer, durant un grapats d’anys, un viatge cada estiu. I, ja se sap: els vicis son difícils de deixar. Vici adquirit, sigui dit de passada, i aquí obro un parèntesi: (gràcies a la feliç ocurrència d'un paio què, pretenia que un grapat de jubilats (esportivament parlant) tornéssim a jugar a bàsquet. Tasca difícil, si tenim en conte que estàvem en aquella etapa de la cervessa, sofà i comandament a distància. Sols la vitalitat d'aquell paio podia aconseguir descavalcar-nos del sofà i fer-nos obrir l'armari-mirall per buscar-hi aquell xandall que ens anava dues talles petit. Ens sobrava panxa i potes. I és que la insensates d'aquella proposta era directament proporcional a l'entusiasme de com estava plantejada. Recordo perfectament aquella primera convocatòria a Penelles, de nit, en un carreró fosc, solitari i silenciós. Hi vam anar amb el Josep M. Melà. Quan ja donàvem per fet que allí no hi havia ningú, ens va aparèixer, entre les ombres, el Richi. Alhora que s'enseneient un focus revelant una pista de bàsquet. Ves per on, en aquell lloc és on, després de molts anys, ens tornaríem a pelar els genolls. El que va vindre després ja forma part de la historia del bàsquet i de l'amistat. Era com un somni del què ens n'havien fet particeps (capteu el joc de paraules...?)
Malauradament el final no va ser digne d'aquella historial. I el que més dol potser, és què aquell paio, després de tot el que vam passar junts, un cop morts i rematats, no ens té en un nínxol ni panteó, ni tant sols sota terra en un racó de l'hort (es farien unes bones bledes) sinó que ens va ficar en una fosa comú, barrejats amb altres víctimes què, donat el temps que portaven allí, encara feien més mala cara que nosaltres. Per la meva part, he de confessar que el "cadàver" d'aquest paio el vaig incinerar i guardar en una urna dins l'armari-mirall, al costat del xandall estret. De tant en tant, en un episodi clar de nostàlgia, li parlo a cau d'orella (on calculo que estarà l'orella...) i encara vaig a preguntar-li pels números del Gasol, si el Rudy triunfarà a l'NBA o si en sap alguna cosa del Malkovic, que tant en sabia de bàsquet i un bon dia s'ho va tirar tot a l'esquena. Tanco el parèntesi)

Així doncs, amb aquesta adicció viatgera a la sang, i la revolució que han suposat els vols “baratos”, queda totalment justificada aquesta cosa que de tant en tant ens agafa. Jo penso que aquest vici funciona com una mena de virus, que roman latent i recollit dins el cos, com una cèl·lula adormida, a l’espera d'algun estímul que la faci despertar. I és que quant es presenten aquests episodis d’enlairar-nos, res ens pot fer estar amb els peus al terra.

El nostre historial viatger el podríem resumir així:
El primer destí va ser Florència (2005), essent el motiu potser una “primavera”, un passadís, o ves a saber què.
El segon, Roma. I entre altres coses, una tieta monja en va tenir la culpa, pobra dona, tant bona com deu ser.
El tercer, Londres, no sabria dir-ne el perquè.

Sota els efectes de "l'Eau du Richelieu de la moi"

És molt bonic fer un breu recordatori dels fets, anècdotes, vivències que ens han aportat aquestos viatges. És per això que penso que aquest espai ens pot ser de molta util·litat per recollir tot això i més coses, com ara la ensetar una secció on tothom aporti arguments de pes per proposar futurs viatges i destinacions. Es pot obrir un lloc de debat força interessant i instructiu. Aquesta eina que tenim a l'abast és molt potent. A part d'escriure s'hi pot ficar fotos, vídeos, col·locar enllaços a altres pàgines web, etc

Com a mostra, aquí teniu un parell d'enllaços. L'un és del cutxitril on vam passar les nits londinenques. L'altre, si cliqueu al vídeo de la BBC podreu veure, gairebé al principi, unes imatges nocturnes del centre de Londres, i el reflex, als finestrals de davant, de la impressionant pantalla de vídeo que als més despistats la seva Llum ens va servir de guia per no perdre-mos.
Estic segur què amb una mica de paciència i dedicant-hi una estoneta podrem fer entre tots un blog molt 'xul·lo'.

Com deia aquell filòsof alemany: “no hace falta decir nada más”