Firenze

Hola, ara us explicaré com va anar que varem fer el viatge a Florència.
Va ser que un dia que vaig anar a cal Manel li vaig dir que estava buscant la pel·lícula “Que fue de Baby Jane” per internet per a comprar-la i no la trobava, i ell hem va dir: no fa falta que te la compris, que ja te la baixaré jo. I aleshores vam pujar a dalt a l’ordinador i li var dir a la Mula que la baixes, mentrestant jo hem vaig posar a buscar per internet i vaig entrar a la pagina de Ryanair, vaig posar un dia d’anada i un altre de tornada a Florència per a beure quin preu sortia, i com que va ser tant espectacular(43€ anada i tornada), li vaig dir al Manel “hi si hi anéssim”, i ell va contestar sense dubtar-ho que si, aleshores vam buscar un lloc barat per a dormir i també el vam trobar(18€ nit), de totes maneres, hi havia un petit problema, jo nomes disposava de 250€ per a fer tot el viatge, que durava 5 dies.
El proper cap se setmana el Manel ho va comunicar als altres al bareto de Vallfogona, i també li van dir que si, tot i que creien que 250€ era una mica massa just, però ens vam animar i vam decidir que ho provaríem, que seria una experiència això de fer “viatges de pobre”, i la veritat es que l’experiència no podia sortí millor.
Va venir el dia de comprar els bitllets, i vaig anar a cal Torrelles perfer-ho juntament amb el Jordi,ja que cap dels dos no ho havia fet mai, desprès de posar totes les dades, quan ens demanava els números de la targeta de crèdit ens sortia ERROR, i desprès de moltes vegades de fer-ho, vam desistir i me’n vaig anar a casa, quan vaig arribar ho vaig voler tornar a provar amb una altra targeta i quan posava els numero em vaig adonar que aquella targeta en tenia mes, i quan vaig tornar a mirar la primera vaig beure que ens en deixàvem quatre que no els vèiem perquè hi havia una cosa metàl·lica i no ressaltaven, desprès de comprar-los, com que jo no tenia impressora els vaig enviar al Jordi per correu electrònic perquè els imprimigues ell.
I així va ser que un dia a la una de la matinada marxàvem cap a Girona per a agafar l’avio que ens portaria a l’aeroport de Pisa. El viatge va ser inoblidable, però això ja es una altra historia que potser algú altre explicarà.

Roma città aperta

Primer que res voldria felicitar al Jordi pel seu escrit . No tant pel que diu , ja que jo aqueta història no l’he viscuda i en tinc poca informació , sinó per com ho diu . Amb el seu to humorístic per una banda i irònic per una altra segurament ha sintetitzat molt bé el pas d’aquests anys i sobretot els últims esdeveniments que tant us han dolgut a tots.

Bé, ara entro en la meva història personal. Deu fer uns dos anys llargs ( el temps passa de pressa) que el Jordi em va dir que un amic seu, estava molt interessat en organitzar un viatge a Roma. Per la descripció, diria que l’amic en qüestió era el professor de filosofia afeccionat a la història. Suposo que tots sabeu de qui estic parlant.
Donat que jo a Roma i tinc una tieta monja, li vaig demanar si em podia apuntar al viatge quan s’organitzés. (A Roma ja hi havia estat dues vegades però sempre m’havia allotjat al convent i no sabeu pas el què suposa anar als horaris de les monges… ) Com que, una altra cosa potser no, però lents en som una mica, ja m’ho havia tret del cap. I vet aquí que un bon dia, rebo un correu dient que en aquell moment m’havia de decidir, que els bitllets calia comprar-los ja. La veritat és que el preu demanava un esforç important de celeritat . He de confessar que a partir d’aquest viatge tot el que sobrepassa de 20 € ho trobo caríssim.
Doncs bé, em vaig decidir i va arribar el dia que tots els homes d’aquell viatge em van venir a veure a la feina per tal de fer les presentacions oportunes. I així va arribar el 23 d’octubre de 2007 quan a les 5 del matí marxàvem cap a Girona.
En arribar a Roma vàrem anar a l’Hotel. Bé, això d’hotel és un dir... Els 4 nois van tenir la sort de poder disposar d’una habitació comunitària amb bany inclòs. Una mica peculiar tot sigui dit. Però en definitiva amb bany. Jo en canvi, estava desterrada a les altures compartint pis amb els propietaris i amb un gos petaner que deambulava per tot arreu. Al propietari, tot i ser veïns, crec que no li vaig veure mai la cara; tothora estava assegut davant de l’ordinador. Dic això del desterrament perquè això em privava de poder participar, tant en les tertúlies com en les sessions de rissoteràpia que s’organitzaven cada dia abans d’anar a dormir. De totes maneres preferia això a haver d’anar a dormir a les 9 del vespre tota deprimida i sense poder gaudir ni un sol dia de la vida nocturna de la ciutat.
Aquesta és la descripció més o menys subjectiva de l’allotjament de Roma. El de Florència ( viatge emblemàtic, segons sembla) el desconec i el de Londres tots el tenim prou present.

Turísticament parlant deixo els comentaris per algú altre donat que jo ja coneixia la ciutat.
Si que m’agradaria fer una especial menció al tema de la llengua. No sé perquè ha de costar tant estudiar llengües si el Guàrdia s’ha inventat un mètode boníssim que m’agradaria explicar. La seva teoria no és altra que agafar qualsevol paraula i desglossar-la en dues parts: la radical del país d’origen i la terminació més usual del país de destí. Exemple: Vaticani, Papi, tapi, quatri… i així anar fent. Amb aquest mètode doncs, jo em veig capaç d’anar al centre d’Àfrica, parlar Bantú. I cap problema! ( espero que no ho llegeixi cap lingüista això)

De fotos no en podré aportar cap. Ho vaig deixar tot en mans del Manel i del Jaume. Només en vaig fer 4 a la meva tieta i no considero massa oportú penjar-la a un blog després de gairebé 80 anys d’espiritualitat i vida monacal.
Aquest doncs, va el meu primer viatge cent per cent organitzat. Una molt bona experiència de la qual en guardo un gran record. Gràcies a tots.

PROSPECTE

Hola a tots.
Abans de parlar de viatges voldria avisar sobre un tema.
La informàtica ben utilitzada pot ser una eina fantàstica per tal de expressar-nos, comunicar-nos entre nosaltres.
Però si no es té una mica de cura amb el contingut, i sobretot amb les formes aquesta meravellosa eina es pot convertir amb una cruel arma (això ho em patit la majoria que podem publicar en aquest BLOG).
Bé, ja ni ha prou d’aquest color, semblo un prospecte d’un medicament però amb les lletres més grosses.
És el primer cop que utilitzo aquesta eina. El BLOG és la versió moderna i informatitzada del que seria una revista tipus POTICEP, i que també feia el Jordi. Crec que encara pot ser més útil i viva que una revista. Es poden fer comentaris i escrits(publicar) dins del mateix BLOG quan vol o ho pot fer. Aquesta nova experiència pot ser molt positiva.
A l'igual que el Jordi us vull animar i encoratjar a publicar els vostres articles.
Tinc moltes de ganes de llegir els vostres punts de vista dels viatges i del que us vingui en gana d’explicar-hi.
Aviat intentaré publicar la meva primera opinió sobre aquesta DÈRIA VIATGERA que tenim tot el grup, amb anècdotes, records, fotos, vídeos i propostes, tant les noves com les velles.
El meu propòsit és que els següents escrits siguin més entretinguts i divertits.
Tots podem ser BLOGGERS.
Fins llavors.

Dèria viatgera

Sense com ve ni com costa, de tant en tant, una colla d’amics ens en anem per aquests mons de Déu a rondar-la. Aquesta dèria viatgera segurament ens ve del vici de fer, durant un grapats d’anys, un viatge cada estiu. I, ja se sap: els vicis son difícils de deixar. Vici adquirit, sigui dit de passada, i aquí obro un parèntesi: (gràcies a la feliç ocurrència d'un paio què, pretenia que un grapat de jubilats (esportivament parlant) tornéssim a jugar a bàsquet. Tasca difícil, si tenim en conte que estàvem en aquella etapa de la cervesa, sofà i comandament a distància. Sols la vitalitat d'aquell paio podia aconseguir descavalcar-nos del sofà i fer-nos obrir l'armari-mirall per buscar-hi aquell xandall que ens anava dues talles petit. Ens sobrava panxa i potes. I és que la insensates d'aquella proposta era directament proporcional a l'entusiasme de com estava plantejada. Recordo perfectament aquella primera convocatòria a Penelles, de nit, en un carreró fosc, solitari i silenciós. Hi vam anar amb el Josep M. Melà. Quan ja donàvem per fet que allí no hi havia ningú, ens va aparèixer, entre les ombres, el Richi. Alhora que s'enseneient un focus revelant una pista de bàsquet. Ves per on, en aquell lloc és on, després de molts anys, ens tornaríem a pelar els genolls. El que va vindre després ja forma part de la historia del bàsquet i de l'amistat. Era com un somni del què ens n'havien fet particeps (capteu el joc de paraules...?)
Malauradament el final no va ser digne d'aquella historial. I el que més dol potser, és què aquell paio, després de tot el que vam passar junts, un cop morts i rematats, no ens té en un nínxol ni panteó, ni tant sols sota terra en un racó de l'hort (es farien unes bones bledes) sinó que ens va ficar en una fosa comú, barrejats amb altres víctimes què, donat el temps que portaven allí, encara feien més mala cara que nosaltres. Per la meva part, he de confessar que el "cadàver" d'aquest paio el vaig incinerar i guardar en una urna dins l'armari-mirall, al costat del xandall estret. De tant en tant, en un episodi clar de nostàlgia, li parlo a cau d'orella (on calculo que estarà l'orella...) i encara vaig a preguntar-li pels números del Gasol, si el Rudy triunfarà a l'NBA o si en sap alguna cosa del Malkovic, que tant en sabia de bàsquet i un bon dia s'ho va tirar tot a l'esquena. Tanco el parèntesi)

Així doncs, amb aquesta addicció viatgera a la sang, i la revolució que han suposat els vols “baratos”, queda totalment justificada aquesta cosa que de tant en tant ens agafa. Jo penso que aquest vici funciona com una mena de virus, que roman latent i recollit dins el cos, com una cèl·lula adormida, a l’espera d'algun estímul que la faci despertar. I és que quant es presenten aquests episodis d’enlairar-nos, res ens pot fer estar amb els peus al terra.

El nostre historial viatger el podríem resumir així:
El primer destí va ser, l’any 2005, Florència,essent el motiu potser una “primavera”, un passadís, o ves a saber què.
El segon, Roma. I entre altres coses, una tieta monja en va tenir la culpa, pobra dona, tant bona com deu ser.
El tercer, Londres, no sabria dir-ne el perquè.

És molt bonic fer un breu recordatori dels fets, anècdotes, vivències que ens han aportat aquestos viatges. És per això que penso que aquest espai ens pot ser de molta util·litat per recollir tot això i més coses, com ara la ensetar una secció on tothom aporti arguments de pes per proposar futurs viatges i destinacions. Es pot obrir un lloc de debat força interessant i instructiu. Aquesta eina que tenim a l'abast és molt potent. A part d'escriure s'hi pot ficar fotos, vídeos, col·locar enllaços a altres pàgines web, etc

Com a mostra, aquí teniu un parell d'enllaços. L'un és del cutxitril on vam passar les nits londinenques. L'altre, si cliqueu al vídeo de la BBC podreu veure, gairebé al principi, unes imatges nocturnes del centre de Londres, i el reflex, als finestrals de davant, de la impressionant pantalla de vídeo que als més despistats la seva Llum ens va servir de guia per no perdre-mos.
Estic segur què, amb una mica de paciència i dedicant-hi una estoneta, podrem fer entre tots un blog molt 'xul·lo'.

Com deia aquell filòsof alemany: “no hace falta decir nada más”